Cor de cotó fluix

Cor de cotó fluix és un conte il·lustrat amb text de Joan de Déu Prats i il·lustracions de Marta Montañà.

El llibre narra la història d’un os de peluix que enyora els temps en què la Laia, la seva propietària, el tenia sempre present. Tot d’una l’osset es veu tenint cura d’un petit ocell perquè la Mixa, la gata de la casa, vol menjar-se’l, i l’osset ajuda l’ocell a fer-se fort per poder volar, tot i que sap que això vol dir que marxarà, tal com està fent la Laia progressivament.

El text de Prats, a estones atapeït per la maquetació, literàriament avança bé, com una història per ser llegida i gaudida en companyia. Potser la trama és una mica embolicada, i el lèxic pot suposar un desafiament per als lectors a qui s’adreça, però el text aporta vocables i expressions que segur faran interrogar als infants, i això és un gran guany.

Tot el text respira conte clàssic, amb un marcat missatge altruista –tenir cura dels altres i deixar-los avançar sense esperar res a canvi–, tal com se’ns reitera a la cloenda de manera innecessària, en la meva opinió, i un xic confusa. Per altra banda, la figura de la gata no amaga que el món també pot ser cruel. La gata es vol cruspir l’ocellet, una acció pròpia de la seva naturalesa, però al mateix temps és víctima d’actes de l’osset, que en principi era molt bondadós. 

L’edició d’Excellence Editorial ha optat per una portada amb uns relleus i brillantors que en la nostra opinió li donen un punt força carrincló. El format del llibre és d’àlbum, però l’extensió del text i la seva construcció és més pròpia d’un relat. La il·lustració reitera en tot moment allò que ja explica el text i que genera l’acció; per això parlem de conte il·lustrat.

Les il·lustracions de Marta Montañà són dolces, però sovint tenen un petit problema amb les proporcions, les perspectives i algunes composicions una mica forçades, tot i que molt meditades. S’hi nota una gran dedicació, temps, i la voluntat de tenir molta cura en els detalls, com ara els elements de les estances o la situació dels elements pensant en el text. La il·lustració de la cuina és tot un exercici d’equilibri de colors, formes i composició.

Una visió més, o molt, subjectiva és que la gamma de colors resulta una mica forta i dispersa, però això ja forma part del seu estil personal. També es nota que encara no domina la tècnica amb aigües, ni la digital, cosa que fa que es trobin combinacions que, afegides a la punta seca, no acaben de generar un tot uniforme en algunes pàgines.