De conte en conte.

Un llibre de contes que se’ns presenta amb una estructura-marc. L’autor formula la idea que els contes són presents pertot arreu, i que només cal saber «enxampar-los». Cada un dels vuit capítols del llibre és una tècnica o consell per «caçar contes», conservar-los i, finalment, alliberar-los. En realitat, el que ens trobem és un seguit de contes escrits tot aplicant les tècniques de l’absurditat, el surrealisme, el non-sense i altres recursos potenciats per les avantguardes i posteriorment per les propostes de Rodari, tècniques que en la literatura infantil i juvenil catalana foren usades amb bons resultats per autors com Joles Sennell o Miquel Obiols, cap allà al principi dels anys vuitanta. L’autor valencià té la mà trencada en aquesta mena de «creativitat instantània» i hi ha fragments i diàlegs veritablement sucosos, idees singulars i bona interacció text-il·lustració. El conjunt, però, resulta una mica embafador i un seguit d’accions tan trepidants i absurdes sovint porten el lector a una mena de confusió mental, on es fa difícil saber d’on es ve i cap on es va.