Després de l’u ve el dos (I darrere ve el tercer, que encara pot ser pitjor)

Per escriure poesia, s’ha d’estar tocat per una vareta màgica? O pot compondre poemes qualsevol que agafi un llapis i miri d’unir paraules? Aquestes dues preguntes les respon Pau i au en aquest poemari que ha estat distingit amb el VII Premi de Poesia Infantil Fundació Caixa Cooperativa d’Algemesí. I diem que les respon perquè fixem-nos bé com comença i acaba aquesta obra, amb el poema capicua «Una fera»: «Una fera és un poema / que ningú pot recitar … / … i un poema és una fera / que mai no ensinistraràs» (p. 6 i p. 53). Clar i català! Del que es tracta, doncs, és de treballar el poema i fer ballar les paraules —«són les caixes on guardem els pensaments» (p. 24)— al compàs del ritme que aquestes poden suscitar. Ritme, sonoritat, estrofes ben bastides i una amanida de mots que et facin viatjar a la Lluna, a l’Amazones i a Transsilvània a sopar amb un vampir.

És així com van sortint els poemes sobre temàtiques molt diverses: unes un xic divertides, com els dos poemes anomenats «Instruccions per sobreviure als pares (Primer episodi)» i «Instruccions per sobreviure als pares (Segon episodi)»; altres més serioses, com el poema «Diners», que qüestiona el poder que se’ls dona.

Les il·lustracions sobre fons blancs, a càrrec de Vane Julián, són excel·lents. De cap manera destorben l’atenció del lector en el poema, ans al contrari. Més aviat en dibuixen les paraules. Fixeu-vos, si no, en els versos de «L’altra escola» i com aquesta és guixada en l’espai meravellós de la natura: «Per no tenir no tenia / ni finestres ni parets. / Tampoc no tenia pati / Tampoc tanques, per a què» (p. 22).