Dies com aquest

Dies com aquest és d’un d’aquells llibres d’amor a primera vista, on la vida idíl·lica que se’ns mostra i la tasca gràfica de la il·lustradora, de traç fi, tan acurada i plena de detalls, se’ns guanya des de la coberta, o com a molt tard, des de les guardes. La il·lustració d’Alice Gravier, que ja ens va meravellar amb el desplegable La meva casa al bosc (Libros del Zorro Rojo, 2019), té l’habilitat de transportar-nos a un entorn rural on ens acullen la bellesa i la calma: la llum de la sortida del sol, les passejades per la natura i el plaer de fer un cim, l’observació d’un dia de pluja des de casa, la descoberta de tresors enmig de la vegetació del bosc, l’olor de maduixes, un berenar sense pressa…

No podem parlar realment de conte o viatge, bàsicament perquè no hi ha un conflicte ni tampoc una seqüència narrativa visual (podríem modificar l’ordre d’algunes dobles pàgines sense problema); més aviat parlaríem d’un inventari o catàleg d’escenaris naturals en diferents èpoques de l’any i diferents moments del dia. Nosaltres som els observadors invisibles d’aquesta natura immensa, que apareix sempre neta i bonica. Quan hi interactuem és per fer-hi una intervenció curosa, com ara posar una casa niu o jugar al parc.    

El llibre transmet calma i demana una lectura atenta. En aquest sentit, l’autora ha optat per presentar la imatge de cada pàgina dins un marc blanc, que reforça la voluntat d’aturar-nos i d’observar atentament allò que tenim al davant. Malgrat que la imatge d’esquerra i dreta és diferent, el text que les acompanya al peu de pàgina és el mateix. Això ens fa sospitar de seguida que hi ha una relació entre les dues imatges. I sí, efectivament, la unitat de lectura és la doble pàgina, és el joc que ens proposen les autores: dues passejades paral·leles viscudes per diferents narradors, dues perspectives, dues mirades anònimes que no coneixerem fins a la imatge final conjunta, ara ja en un sol marc blanc. 

Pel que fa al text de l’escriptora Oriane Smith, em sembla essencial pel joc de la repetició però no tant pel que diu. Buscant l’excel·lència global del llibre, em pregunto si el text, tot i fer de guió poètic que ordena aquest inventari visual, aporta realment alguna cosa. No podria ser més potent o literari? O, fins i tot, el llibre no podria funcionar sense?  

En definitiva, penso que l’obra és excel·lent en l’execució gràfica i molt interessant per entendre la importància del punt de vista de la imatge i del joc de plans, escala i perspectiva que fan anar els il·lustradors.