Disset Robinsons

Disset alumnes de segon d’ESO fan unes colònies a la muntanya acompanyats de dos professors. L’últim dia, de tornada, caminant pel Montseny s’esdevé un fet molt estrany: després de prendre’s una beguda que els ofereixen els educadors, de sobte es troben perduts en un paisatge que no reconeixen, els dos adults acompanyants han desaparegut i no hi ha manera de refer el camí. Sols, talment Robinsons (com avança el títol), els joves s’hauran d’espavilar per sobreviure durant mesos enmig d’una natura salvatge, envoltats d’animals que no havien vist mai i superant tota mena de perills i entrebancs. Després de múltiples situacions i aventures, finalment, apareixen de tornada a la clariana on es van «perdre» i descobreixen que només han estat fora dues hores, adormits, i que tot el que han viscut ha estat fruit d’un programa de realitat virtual creat pels seus professors.

La novel·la té un punt de partida que, tot i no ser un tema original, crea bones expectatives d’aventura i entreteniment. I la introducció de la realitat virtual en la història podria haver estat un al·licient interessant. Però, malauradament, hi ha diversos aspectes que fan que la narració no sigui reeixida.

A l’inici, la presentació de cada un dels personatges s’allargassa en unes descripcions massa explícites, que poden resultar aclaparadores per la quantitat d’informació. D’altra banda, el nombre elevat de personatges que componen el grup en dificulta la identificació al llarg de tota la lectura i impedeix que el lector s’hi pugui apropar de debò. Tampoc no acaba de funcionar la construcció dels mateixos personatges, sovint poc versemblants en el comportament, les paraules i fins i tot els gustos, tenint en compte que només tenen tretze o catorze anys. I, malgrat que al final de la narració se sàpiga que les vivències del grup formen part d’una virtualitat on tot és possible, grinyola la desimboltura amb què es mouen i es relacionen en la nova realitat, considerant també la dificultat dels reptes que se’ls proposen i dels materials i eines que se’ls ofereixen.

Pel que fa a la trama, el seguit de situacions a què s’enfronten se succeeix sense gaire sentit, probablement amb la intenció de recrear la sensació de videojoc, amb pantalles que s’han de passar i nivells que s’han de superar. Però, en definitiva, s’acaba creant un efecte d’acumulació i de confusió que no ajuda el lector.

Josep Gòrriz, un autor amb una llarga experiència en el món de la ficció infantil i juvenil, ha volgut retre homenatge, tal com ell explica, als seus companys d’infantesa, als seus mestres i a una manera diferent de fer escola, amb una menció especial al pedagog Célestin Freinet. Un objectiu ben lloable però que en aquest cas potser s’ha convertit en un constrenyiment a l’hora de crear un relat més rodó.

Narrativa