Doctor, el nostre fill llegeix. És greu?

Bona part de la història se situa l’any 2050, en què uns pares molt preocupats porten el seu fill al metge perquè tenen la sospita que llegeix, i això és un acte prohibit en el món en què viuen, on tot, tot està absolutament automatitzat. Prescripció de tractaments, judicis… tot per evitar que cap peça de l’engranatge mecànic d’aquesta societat surti de lloc i desmunti el sistema.

Miquel Arguimbau és, entre altres coses, guionista, i això es nota en la fluïdesa dels diàlegs i en el ritme i la brevetat dels capítols. En molt poc temps passen i es diuen moltes coses i la lectura resulta fluida.

Tot plegat té un to paròdic, busca el somriure  o la rialla del lector, vol fer riure, vol que el lector ho trobi divertit, i per aconseguir-ho no escatima recursos. I sembla que aquest sigui l’únic objectiu del llibre, perquè no aprofundeix gens en el tema central: què passaria si una societat prohibís la lectura, si no es pogués tenir idees pròpies, si tota la vida estigués programada?

Una història esbojarrada, amb un lleuger vernís de crítica social, i que, probablement, hauria pogut donar molt més de si.