El barret perdut

Una mona amb ganes de jugar pren el barret a un nen. Ell la persegueix per recuperar-lo, però el barret acaba en un riu, al cap d’un cocodril, i el perden de vista. La mona, conscient de la malifeta, s’ofereix per recuperar-lo junts, i a partir d’aquí inicien un viatge a la recerca del barret perdut.

Hi ha àlbums infantils que, després d’una primera lectura, no criden especialment l’atenció, sembla que no tinguin res fora del comú, tot i que es llegeixen bé: podria ser el cas d’El barret perdut. Un cop mirat amb més detall, hi descobrim, però, que la narració flueix –un bon punt de partida– i que, darrere d’aquestes pàgines, hi ha un treball de l’autor fet amb ofici. Aquí el barret és el focus de la història, el que uneix la mona i el nen i, sobretot, el motiu que els fa caminar junts fins al desenllaç. També caminen junts el text i les il·lustracions: de fet, quan qui firma l’obra és responsable de les dues coses és habitual que els dos llenguatges vagin de la mà, es complementin sense que la imatge se surti del guió. En aquest sentit, hi ha el perill que algunes idees es repeteixin, com en algunes escenes del llibre que ens ocupa. Això pot passar quan les il·lustracions ja són força narratives, com en aquest cas, en què trobem, per exemple, escenes seqüenciades, composicions detallades i, fins i tot, algunes bafarades explicatives.

Sigui com sigui, la mona i el nen hi han de posar els cinc sentits per recuperar el barret, o trobar-ne un d’igual, però ha valgut la pena: de tot plegat en surt una bona amistat.