El castell de sorra

Dos jugadors de tennis, un pirata, uns nens que enterren el pare, una mòmia, quatre bruixes, una xiqueta que rega uns cactus, una sirena, una senyora amb un gat, quatre conillets, un iglú, una dona que fa punt de calça, dues més que escolten música amb auriculars, una foca, tres bussejadors, un pelicà, una jove que fa ioga, dues que compren gelats, una parella que juga a backgammon i, entre molta altra gent, una nena amb un cub i una pala que, dreta sobre l’arena, observa una mar fosca i embravida. És precisament ella la protagonista i narradora alhora d’una història que comença a la vora de la mar, en una platja plena de gom a gom, i que continua dins d’un castell que la xiqueta ha construït, «un castell de veritat» on rep majestats d’arreu que al principi queden fascinades que tot siga de sorra i gaudeixen d’un ball fastuós on regna el gelat, però a l’hora d’esmorzar s’enfureixen perquè, efectivament, tot està ple de sorra arreu: els àpats, la roba, els baguls, els llits… Quan els exòtics convidats, molt enfadats, s’encaren amb la creadora d’aquell palau, la xiqueta troba una manera de tornar-los a divertir fins que, de sobte, l’aigua es cola per un forat i desfà el fabulós edifici.

Un fil narratiu senzill i imaginatiu sobre el qual Einat Tsarfati ha creat tot un seguit de jocs; el més evident es proposa discretament sobre els títols de crèdit: «Em trobaràs», diuen un ratolí i un cranc ermità, però, a més d’amagar aquests personatges, l’autora ha omplert de referents literaris i cinematogràfics aquestes imatges bigarrades, de manera que resulta un plaer trobar-hi, de sobte, la sireneta o Rapunzel, un nan, una mena de Quixot, un naufragi que recorda el del Titanic o un tauró agressiu… Un llibre, doncs, que respira l’aire dels contes d’Orient i en el qual el joc no ha eclipsat la literatura.