El fil invisible

El fil invisible sembla haver estat ideat amb una finalitat tan nítida i concreta que l’autora i/o els editors han considerat que fins i tot calia explicitar-la en el subtítol: «Un conte sobre els vincles que ens uneixen». I és una llàstima, perquè s’hi percep l’esforç per construir un argument: un misteri inicial –per a què serveixen els melics?–, una narració que juga amb la hipèrbole i amb una certa fantasia –si aquesta mena de cordills de l’amor que ens connecten pels melics es pogueren veure i tocar, el món seria un embolic de fibres pertot–, i una sorpresa final (no gaire sorprenent, però) que funciona com una història secundària que reforça la principal: la nena protagonista estima el gos que desitja i que està segura que algun dia arribarà, de la mateixa manera que la mare l’estimava a ella abans i tot de concebre-la.

I és una llàstima –dèiem– perquè aquesta intenció tan aclaparadora no deixa lloc al suggeriment ni a la insinuació: tot està dit, repetit i sentenciat –de fet, sovint sobra text en les escenes–, i la possible intriga s’esvaeix ja des de l’inici, quan la dona revela a la filla el secret que amaguen els melics. La poderosa imatge del fil com a vincle, amb un referent de la talla de Moi, j’attends… de Davide Cali i Serge Bloch, perd així el valor metafòric i evocador. Les il·lustracions de Marta Moreno –senzilles, sense pretensions, on predominen els colors plans i saturats i les figures d’aire infantil–, que retraten una família actual, juguen amb enquadraments divertits –un primer pla d’una panxa que sobreïx de l’aigua de la banyera– i dialoguen amb el cercle com a representació del melic.