El meu carrer. Cinc contes d’hivern i neu

Heus aquí cinc contes aplegats en un sol volum que tenen en comú uns mateixos protagonistes, un mateix espai on transcorre l’acció i un mateix temps més meteorològic que cronològic per endinsar-nos en la vida i el quefer quotidià del carrer d’una població petita, que les il·lustracions semblen situar lluny del nostre espai geogràfic ubicant-la més al centre d’Europa que al sud dels Pirineus: nord enllà, allí on diuen que la gent és culta, desvetllada i feliç.

Tampoc alguns dels noms o cognoms dels diferents protagonistes no són gaire nostrats –Sra. Doubte, Klaus, Greta, Cécile…–, tot i que apareixen barrejats amb altres ben d’aquí: el botiguer De Tot, en Marçal Sègol o, sobretot la gata Redolina, que és qui fa de nexe entre els diferents relats. Encara que cada vegada més la nostra és una societat integradora i multicultural, sobta trobar aquesta barrija-barreja tant gràfica per part de la il·lustradora com nominal per part de l’autora, en unes narracions que potser –i només potser– obeeixen a la voluntat editorial de fer-ne una coedició internacional. Tant se val. Però aleshores… per què no hi ha cap nom o personatge hispà o magrebí? Deixem-ho. No és aquest el tema que motiva aquestes línies.

Els contes són bonhomiosos. Descriuen, potser amb frases massa llargues, però fluides, diferents incidències en el dia a dia dels habitants del poble, des de l’alcaldessa fins a la llibretera i la seva gata. Els personatges hi somriuen tothora feliços i enjogassats. Els colors de les il·lustracions, tècnicament impecables, contribueixen a crear una atmosfera càlida malgrat la fredor ambiental, i així s’obté un llibre més amable que intrigant, que acaba tan feliçment com comença. La intenció és bona.