El misteri de la capsa magnètica

Maria Lluïsa Amorós (Reus, 1954), persona ja bregada en publicacions juvenils, ens ofereix una història d’adolescents durant l’estiu a les valls suïsses de l’entorn d’Emmental. En aquest indret una casa misteriosa desperta l’interès d’una colla d’adolescents que, capitanejats per la Barbara, iniciaran la recerca d’una capsa de música que, segons sembla, conserva bells misteris. Aquesta recerca els portarà des dels antiquaris de Berna fins a accedir sense permís a la misteriosa casa de la senyora Fankhauser, aventures que també els permetran descobrir el primer amor.

A voltes es té la impressió que a una novel·la li falta un temps de repòs, un període durant el qual l’autor es distanciï de l’obra, agafi perspectiva i valori si tots els seus elements encaixen, si tot és a lloc. I aquest és el cas d’El misteri de la capsa magnètica. Hi ha elements fora de lloc, com un sorprenent viatge d’en Max a Barcelona, temps verbals diversos sense justificar i que no ajuden a la lectura, narradors diferents sense aportar gaire a la trama, personatges o escenes que sembla que portaran a algun lloc i acaben en un carreró sense sortida, com la pèrdua al bosc d’en Konrad i l’Anita, o un excés de casualitats, com la trobada de la clau de la capsa de música, la recerca a la casa de llibres i fórmules en el primer intent, etc. Sabem que la literatura és ficció amb els ulls de cada autor, però a voltes cal tenir cura de mantenir una coherència interna, encara que sigui en el món més fantàstic. Així mateix, la trama sembla que faci accelerades de cavall i frenades de burro, és a dir, ens convidi a seguir viaranys plens de misteri, com el misteriós personatge de la senyora Fankhauser, i posteriorment acabi tot plegat sent fum de sabatots. Una obra fada, de difícil digestió.