El museu d’en Tronquet

El museu d’en Tronquet, que ara ens apropa amb encert Nórdica, fou elegit Llibre Més Bell de l’Any a Noruega el 2011. Åshild Kanstad Johnsen és una dibuixant apassionada i també l’escriptora d’aquest conte, que, efectivament, té com a protagonistes un petit tronc de fusta i els seus molt diversos amics. Sembla com si el llibre partís del desig lleuger de dibuixar amb plaer i humor tot de coses triades per a omplir pàgines, construint estampats, ara d’arbres, ara d’edificis, ara de personatges, ara d’objectes. Sembla com si l’autora no hagués canviat gaire de pinzell. Però l’homogeneïtat del traç i el recurs a ordir trames de petites coses dibuixades són, en realitat, garanties d’estabilitat formal que basteixen una harmonia. L’efecte, gens casual, es veu reforçat per la sobrietat del plantejament de color i per la contundent composició de masses, que inclou les caixes de text, per al qual s’ha triat una tipografia que s’adiu amb la cal·ligrafia de l’autora.

El conte, a banda de ser la divertida tribulació d’un tronquet que s’emplena la casa amb totes les coses curioses que va trobant en les seves passejades, fins que no sap què fer-ne i li demana auxili a la seva àvia, té la virtut de complir allò que promet: tancar els temes que obre sense deixar d’obrir-ne de nous fins al final. No és l’única virtut: El museu d’en Tronquet construeix, alhora, un sòlid relat pedagògic que, fonamentat en la motivació individual, la cooperació o el desig de coneixement i de comunicació, ensenya a un infant què és un col·leccionista, com es classifica una col·lecció, què és un museu tradicional, què és el catàleg d’un museu i, finalment, què és un artista. Seria un llibre excel·lent si no fos perquè hi ha particions incorrectes de diàlegs i acotacions, paraules enganxades en diferents llocs i manca algun signe de puntuació.