El País de les Coses Impossibles

Al País de les Coses Impossibles es pot fer tot allò que els pares no deixen fer. A en Daniel i la Sara, uns bessons de dotze anys, els encantaria poder-hi anar, i gràcies a la tieta Hortènsia, que té una màquina que permet viatjar a universos paral·lels, faran el seu somni realitat. Un cop són allà, però, potser no és tot tan divertit com s’imaginaven.

Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) torna amb una història que barreja realisme i fantasia, un relat que pel tema tractat enganxa de primeres els lectors a qui va adreçat. I és que qui no vol viure a un país on anar a escola no és obligatori, on la canalla pot menjar el que li vingui de gust a qualsevol hora o, fins i tot, quedar-se sola a casa uns quants dies mentre els pares se’n van de vacances? De nou l’autor ens porta de viatge a un món paral·lel, com va fer a La Liliana al país de les Coses Perdudes (Animallibres, 2017), aquest cop a bord d’una carxofa galàctica. La lectura d’El País de les coses impossibles resulta amena perquè té un ritme que flueix bé, però l’assumpte que aborda –els límits en l’educació dels infants– no és nou i en conseqüència, la història és plena de tòpics que ja hem llegit en altres llibres.

Amb tot, la novel·la està ben escrita –es nota l’ofici de l’autor– i les il·lustracions de Cristina Picazo (Barcelona, 1969), en blanc i negre, acompanyen i casen molt bé amb la narració: són fresques, divertides i complementen la descripció de les emocions dels personatges. Un llibre que convida a reflexionar sobre els límits del comportament i la importància que tenen en el funcionament del nostre dia a dia.