El país dels ocells sense ales

La Bibí i la seva família viuen feliços en un lloc d’una bellesa original, un indret desconegut ple de turons i muntanyes, un país amb uns ocells molt particulars: uns ocells sense ales. L’harmonia d’aquest racó, però, es veu interrompuda de sobte per la presència d’un centenar d’aus diferents que apareixen al cel i alteren la vida de la petita protagonista i de tot el seu voltant, i a més han de fugir desesperadament per l’esclat d’un gran incendi. Els ocells alats alcen el vol i desapareixen, esclar, però els que no tenen ales no saben com escapar-se d’un foc que devasta sense pietat el seu país.

L’escriptora i activista afganesa Nadia Ghulam va començar a escriure aquesta història a Lesbos, una narració que desprén una certa essència de llegenda per la presència d’alguns elements tradicionals, com ara la fórmula de començament, el protagonisme animal i el missatge que s’amaga al darrere de la història. El text explica així el llarg viatge que la Bibí haurà d’emprendre finalment sola i ple de por per sobreviure. Es tracta, en definitiva, d’una metàfora senzilla d’entendre per al lector més gran i d’un relat ple d’incidents, per sort amb final feliç, durant el qual els infants acompanyaran aquest ocell.

Ghulam dedica el llibre, de fet, als refugiats, però també als infants més vulnerables, per això cal lloar aquesta proposta, pel que expressa i per voler aproximar als més petits una realitat que l’autora ha viscut i contra la qual tracta de lluitar. Amb tot, des del punt de vista literari i gràfic i tenint en compte la presentació en format àlbum, potser podria haver-se treballat una mica més, ja que els textos es fan llargs, alguna vegada feixucs, i les il·lustracions no van més enllà d’allò que la història escrita ja conta.