El petit Artur i l’elefant sense memòria

Gràcies a la gamma cromàtica suau, el contrast just i una línia controlada, reconeixem l’estil de Maria Girón, que en aquest àlbum s’aventura a escriure i il·lustrar una història pròpia, en un registre més allunyat del realisme que solem veure en el seu treball. El petit Artur es troba un elefant que plora perquè no recorda res. Davant d’això, el nen s’ofereix per ajudar-lo: li diu que, quan té una paraula a la punta de la llengua, intenta no pensar-hi, i això és el que fan. Al final del dia, després de jugar i divertir-se, alguna cosa farà que l’elefant recuperi la memòria que havia perdut.

A través de les pàgines dobles de composicions variades i un joc de tipografies i cossos diferents –massa?–, el lector acompanya els dos personatges en aquest camí a la recerca de la memòria, cosa que porta a mostrar un petit univers infantil en què l’Artur fa volar la imaginació per entretenir el seu amic nou. Més enllà del bon ofici que li coneixem a la il·lustradora, hem de dir que, tot i l’indiscutible poder de la literatura per representar mons inventats, potser no queda prou justificada l’aparició del no-res d’un elefant i la seva família. La narració, dins de la ficció (sense límits), ha de convèncer. Un problema de contextualització? Potser. En qualsevol cas, crida l’atenció.