El petit i jo

Com pot afrontar un infant la pèrdua d’un ésser estimat? Doncs amb molt de dolor, per descomptat, i per aquesta raó sorgeixen propostes com la que ens ocupa, que té el lloable objectiu d’acompanyar els menuts de la casa per mirar de reconfortar-los i ajudar-los a recompondre allò que s’ha trencat en el seu jo íntim.

El camí que Acosta fa seguir al lector arrenca amb la mort d’una mascota, un gos anomenat Petit, i discorre, després, per les sensacions desconegudes que desperta aquest fet en l’infant protagonista, del qual el text no s’indica el gènere però que les il·lustracions representen com una nena. Amb l’ajut dels personatges adults, va descobrint quins són els sentiments que hi ha darrere d’aquestes sensacions: la tristesa, l’angoixa, l’enyor… És així com l’autora aborda el tema del dol, que, per la seva condició de procés, implica superar diferents estadis, com ara identificar i reconèixer les emocions, anomenar-les i, en última instància, acceptar-les.

El lirisme simbòlic amb què Acosta tracta aquest aprenentatge està absolutament reforçat per les il·lustracions de Galí, rotundes, potents i alhora poètiques. Ambdós llenguatges funcionen com un tàndem ben greixat en els dibuixos que se cenyeixen al text, però les il·lustracions agafen volada quan l’interpreten amb més llibertat, com ara la de la nena plorant: el riu de llàgrimes s’ho emporta tot i aquesta imatge és d’una gran força metafòrica. També ho és la de la portada –que es repeteix a l’última pàgina–, amb el Petit fet tot ell presència en la seva absència.

Una nova proposta sobre la identificació de les emocions, la seva gestió i la superació dels possibles reptes vitals, propostes que sempre són benvingudes si l’enfocament parteix de la senzillesa i defuig tot rastre de sensibleria, com és el cas.