El poblet de les lletres

Alegrem-nos per l’aparició d’un producte editorial d’excel·lent factura: qualitat extraordinària del paper, bona enquadernació, cobertes dures, ben acolorit… Entraria a la categoria d’àlbum il·lustrat, si no fos perquè el text té un pes força més gran que els dibuixos.
Cristina Losantos, disposant de pàgines senceres, ha optat per pocs detalls però ben definits, aconseguint una sensació d’amplitud i donant un missatge visual clar.
Tot i així, en ser un híbrid entre el llibre d’imaginació i el de coneixements, resulta una mica fallit pel que fa al propòsit expressat per l’autora a la contracoberta: pares i mestres saben que per adquirir l’habilitat lectora són imprescindibles la repetició, la brevetat i la progressió en la dificultat. Característiques aquestes, de què no disposa el text. I quan ja se sap llegir, o quan són els adults qui llegeixen en veu alta als infants, normalment es prefereixen arguments amb més al·licients. És increïble que quan «ningú no parlava la nostra llengua», el protagonista, que es diu Pau, i «a qui li encantava jugar amb les paraules: fer sopes de lletres, mots encreuats, cal·ligrames…» es comuniqui en català amb els habitants de Vilalletres.