El secret de les terres roges

Lurdes Malgrat (Lleida, 1996), professional de l’escriptura com a directora de l’Escola de Lletres, ens presenta la seva primera obra per al públic jove: una distopia situada en una terra dominada per uns fils que controlen tot allò que passa; fins i tot la paternitat i la maternitat estan gestionades, a partir dels sis anys, pel govern, que es regeix per unes Lleis Universals que ningú gosa posar en dubte.

En aquest món tres joves, connectats des de la distància mercès a un modern sistema de comunicacions, s’atreveixen a entrar en un nou joc on sembla que el jugador es deixa anar a les mans del joc mateix. És un món paral·lel que posa en dubte on comença la realitat i on la ficció, o si aquesta és a un cantó o a l’altre de la pantalla. A partir d’aquí ambdós mons es van entrellaçant en una narració difícil de destriar. I és que un cop presentat l’univers nou en què ens movem la narració avança amb una lentitud exasperant, que fins i tot cansa, i que demana molta voluntat per part del lector. A tall d’exemple, a les pàgines 52 i 53 no hi ha ni un sol punt i a part. A més, l’ús d’un lèxic –«envistes», «atansar», «esguarda»…– o d’expressions poc habituals en les lectures d’aquestes edats –per referir-se a l’alba parla del «nunci del dia», o per explicar que un personatge es tapa les orelles diu que «les mans descendeixen fins als timpans i bloquegen ansioses els sorolls de l’exterior»– fan que la lectura demani un esforç addicional a una trama que es perd entre els dos mons que ens vol narrar l’autora.

La novel·la, però, té un final sorprenent que ens hi reconcilia i que ens fa tenir esperances que l’autora ens regalarà noves obres de bona factura.