El secret d’en Xavi

Després d’esmorzar en Xavi va a fer un tomb pel bosc amb els seus pares. En un moment determinat, mentre els altres descansen, ell marxa a buscar branquetes i fulles. Pel camí, però, està a punt d’aixafar un ratolí amb qui, mercès a un gest inconscient previ, en Xavi estableix una conversa. Aquests gestos, sempre diferents i fets per atzar, són la clau per poder parlar amb diferents animals del bosc que troba, com la serp o l’àliga. Finalment en Xavi torna amb els pares al llom d’aquest darrer animal. 

Hem de dir que a l’inici del llibre, costat per costat de la pàgina de crèdits, es reserva tota una pàgina on apareix un text amb el títol d’«Objectius del llibre», objectius com «despertar l’interès dels infants que ja són capaços de llegir per si sols, però que necessiten anar més enllà dels llibres infantils per a primers lectors». Però això no és el que pretenen tots els llibres de narrativa infantil? No volem llaurar un camí, personal i intransferible, de lectures per a cada lector tot despertant-ne l’interès? També en la mateixa pàgina ens expliquen el perquè de les paraules que estan ressaltades amb diferents tipografies i colors al llarg del llibre: «Perquè els infants puguin, en primer lloc, relacionar el text amb quelcom divertit, i a més siguin capaços d’endevinar de forma més ràpida i fàcil les paraules del text». Podem acceptar la primera intenció, que, tot utilitzant colors i tipografies diverses, es faci més cridaner el text, però no per aquesta singularitat aconseguirem que n’endevinin el significat de forma més fàcil i ràpida. I com a exemple un botó: en l’enumeració següent (p. 8), «amb aigua, galetes, una poma, un entrepà i una llanterna», apareixen en negreta, cos més gran i color blau només dues de les paraules de la llista. Crec que res justifica el motiu d’aquesta selecció, i és que res permetrà que s’«endevinin» les paraules «galetes» i «entrepà» de forma més ràpida i fàcil. La maquetació, i en aquest cas l’ús de tipografies diferents i colors, no hauria d’esdevenir un joc, sinó partir d’una coherència que tingui una base sòlida del perquè d’aquesta proposta, especialment per a lectors d’aquestes edats, «que ja són capaços de llegir per si sols». 

La història transcorre amb agilitat, però, malauradament, li manca un final on no sigui necessari especificar que «descobrirem que l’amistat no és només cosa d’humans» (p. 40), destacant el missatge per damunt de la trama, cosa que aniria en contra dels objectius inicials. 

S’han de ressaltar, per contra, les il·lustracions que complementen el text –molt especialment les dues primeres–, que contribueixen amb un toc divertit, realment motivador, a engrescar a la lectura. L’ús del color i la tècnica del collage són especialment remarcables, i aporten una mirada nova en la narrativa infantil.