El tresor de la memòria

En novel·la juvenil és difícil manejar els sentiments, i més encara si es tracta de la tendresa: hi ha el risc de patinar. Vendrell se’n surt amb solvència i parla de temes tan durs com l’oblit (contraposat hàbilment a la memòria) sense incórrer en el sentimentalisme de telemovie. El protagonista, un adolescent que es rebel·la davant la cruel malaltia de l’àvia, és un personatge complex i ric en matisos, capaç d’evo-lucionar i de donar veu a qui en perd a passes de gegant. S’estableix aleshores un paral·lelisme entre la maduració de l’Aniol i el retorn involuntari a la infància de la iaia. Els personatges secundaris apareixen més desdibuixats, potser per contrast amb l’enorme calat dels dos protagonistes. I és un pèl tòpic el recurs a la capsa que acull records d’un temps passat i perdut. Un punt fort, per acabar: El tresor de la memòria dóna peu a reflexionar-hi. I això no és poc.