El viatge de l’Abril

El viatge de l’Abril parteix d’una idea inicial del dibuixant i il·lustrador Francesc Rovira (Barcelona, 1958), que va imaginar la història de dos infants desemparats com una narració únicament visual, sense mots. Davant la dificultat de trobar editor, Rovira va anar modificant l’obra fins que finalment Annamaria Piccione (Siracusa, 1964), autora especialitzada en temes socials, i Luis Amavisca es van sumar al projecte fent-se càrrec d’afegir-hi un text. Aquesta aportació ha servit per matisar alguns aspectes, però la sensació és que la narració visual funciona sola, excepte potser amb relació a la construcció del bot, perquè Rovira ha estat curós i hàbil jugant amb els diferents dissenys de pàgina per assegurar la comprensió narrativa i un bon ritme de lectura. Les dimensions del llibre, 25 × 25, li han permès jugar amb una doble pàgina molt generosa, il·lustrant, com és més habitual, amb els seus llapis de fusta de colors. S’ha centrat sobretot en els personatges, deixant molt espai en blanc i subratllant així la sensació d’abandonament dels infants protagonistes. I ha creat unes pàgines de transició, de barqueta a avió de paper, que metafòricament, estan molt ben trobades.

Tenim, doncs, una història que relata uns fets que malauradament són molt actuals, i que la literatura infantil ha retratat moltes vegades. Aporta res de nou, l’obra que tenim a les mans? Què té de diferent? Els paratextos ens parlen d’un «àlbum molt delicat que ens ajuda a establir un diàleg amb els més petits sobre les conseqüències de la guerra i la necessitat de refugi». Podríem dir que els autors han volgut explicar als infants un drama esgarrifós però d’una manera prou amable i poètica, obviant aspectes més durs i amb un final feliç, per tal que el puguin sostenir. D’aquí la decisió que el text sigui breu, despullat i neutre, i de la idoneïtat del traç bonhomiós de l’estil de Rovira. Una proposta creada amb la millor de les intencions que potser satisfarà una part del públic, però que a la resta ens provoca molta incomoditat. Per molt petit que sigui el públic destinatari, és lícita la neutralitat en un llibre sobre guerra i infància? Podem ser tan simbòlics com calgui, podem decidir centrar-nos només en les conseqüències, però es pot començar dient que ha caigut una bomba, així en abstracte, com qui parla de la caiguda d’un llamp? N’hi ha prou amb resignar-se i guardar el peluix a la motxilla dels records? Honestament, crec que no.

Nota a la contraportada: «Amb la compra del llibre, es fa un donatiu a Amnistia Internacional Espanya per la seva feina pels drets de les persones migrants i refugiades».

Àlbum i altres relats il·lustratsRealisme