Els caramels de l’illa de la Mel

El catàleg de l’editorial Baula és bastant eclèctic, i això obliga el crític a valorar cada un dels títols que publica amb ull clínic, gairebé quirúrgic, a fi de saber destriar el blat de la palla. És per això que, davant d’una novel·la escrita per Carles Sala i il·lustrada, amb profusió d’imatges, per Marta Montañá, dues de les ments creatives més presents en el panorama editorial actual de la literatura infantil en català, hem d’anar amb peus de plom. 

Carles Sala (Girona, 1974) a la ploma i Marta Montañá (Badalona, 1967) al pinzell —i els anomeno tots dos amb plena consciència, ja que l’espai que ocupen text i imatge és similar— ens ofereixen la bella història de la Bresca —atenció al nom—, una petita nena que no pot dissimular els nervis ja que ben aviat en farà mitja dotzena! Allà on viu la Bresca fer mitja dotzena d’anys és el moment de saltar de ser considerada petita a mitjana, un salt important que se celebra amb una festa plena de caramels de mel. Però la festa depèn, i molt, del xaman Sacarí —atenció al nom—, que s’encarrega de l’elaboració dels caramels a partir de la mel que els adults del poble van a buscar una vegada a l’any recollida a les muntanyes. Però, renoi, la mala jugada és que justament quan la Bresca fa la mitja dotzena és quan els grans seran fora del poblat per la recol·lecció de la mel. Podrà la Bresca celebrar la festa? Tindrà els caramels que li promet el xaman Sacarí? Bé, com veieu, una història molt i molt dolça, a voltes massa, ja que de fet no hi sé veure el «dolent» de la pel·lícula, on la dolçor dels personatges —tant en el text com en les il·lustracions, les quals totes tenen una tonalitat melosa que les envolta— ensucra la trama fugint del conflicte com el gat de l’aigua. 

Carles Sala ha estat capaç, en moltes de les seves obres anteriors, mereixedores amb tot el dret de nombrosos premis, de plantejar temes la mar d’originals i sorprenents, com un rebost d’impossibles o un trajecte amb tren per terres ignotes, històries on els sentiments afloren arreu. Però treballar una vegada i una altra sobre el mateix patró a vegades pot fer molt difícil aconseguir l’originalitat, la correcta conjunció de tots els elements, i en aquest darrer títol no acaba de reeixir a l’hora de trobar un final coherent que lligui amb tot allò que s’ha construït amb anterioritat. A més, s’ha de recordar que la protagonista encara no té ni sis anys, i ni el raonament ni el discurs o el lèxic que fa servir no són propis d’una protagonista d’aquesta edat. De ben segur que en properes entregues Sala ens retorna a les seves millors versions.