Els prínceps desorientats

L’humor –o en aquest cas el podríem anomenar sornegueria?– en la narrativa nostrada és escàs, molt car de veure i de llegir. Hi ha escriptors que sempre van a la recerca d’allò transcendent, i amb aquest objectiu obvien que amb humor també es poden afrontar temes com les emocions o la religió. D’aquest escàs ramellet d’escriptors que han usat la ironia, el sarcasme, els dobles sentits, les metàfores o altres gèneres o figures literàries per descriure o, fins i tot, criticar determinats temes podem citar, per exemple, Pep Albanell, Enric Gomà o Salvador Comelles. I és que escriure en clau d’humor és difícil, molt difícil. 

Per això ens alegrem que Jordi Cervera (Reus, 1959) s’hagi atrevit a presentar-nos quatre històries de «prínceps desorientats» carregades de paral·lelismes, jocs de paraules i d’altres tripijocs de la lectura dels quals, molt probablement, gaudirà més un adult que un infant tot just lector.

Les històries, puntualment il·lustrades per Lluís Farré, a raó d’entre dues i tres il·lustracions per narració, ens mostren les trifulgues de diferents prínceps, i els respectius regnes on es veuen obligats a regnar, des d’uns bessons que es «passen» al rock and roll al Regne de Valsdestrauss –on, com podeu suposar, el que històricament s’hi ha ballat és el vals– fins al cap d’estat que deixa el futur del govern lligat i ben lligat mercès a la llei L.L.O.M.D.E.P.O.R.C., o a un rei que va a caçar elefants i s’enriqueix il·lícitament –us recorda algú? 

Cervera excel·leix especialment en la primera i en la darrera història, fent un ús molt interessant dels noms propis –a quin director d’orquestra us remet el nom de Sovint Mentha?, i el dels dos prínceps bessons que porten per nom Fred i Mércuri?– o amb les magnífiques reproduccions amb paraules dels valsos més famosos –com el vals de la Patata Fregida: Patata tatà, Tatà, Tatà, Patata tatà, Tatà, Tatà…, us ho imagineu? 

Malauradament, la segona història, d’un príncep que no volia ser blau, i la tercera, a l’entorn d’un príncep que mai no es volia enfadar, no mantenen el nivell dels altres, en el primer cas degut a un joc amb els colors poc encertat perquè és molt complicat, i en el segon per la poca rellevància del conflicte. Però és que fer riure en literatura és molt difícil, i no sempre s’encerta al cent per cent.