Ferotge. El retorn

Un llop ferotge, dues madrastres, un ogre, un dels set nans de Blancaneu, un Petit Polzet adolescent i un vampir avar i vanitós són només alguns dels individus que apareixen en Ferotge. El retorn, una obra que, segons la contracoberta, vol mostrar «què fan els personatges dels contes de tota la vida quan pleguen de la feina», però que, en realitat, és més aviat una mena de centrifugadora d’un munt de referents no solament del conte tradicional, inclosos els germans Grimm reconvertits en dos vells rockers aficionats a les motos, els tatuatges i les cerveses artesanals –sense alcohol, per descomptat–, sinó també de la televisió, del cinema o fins i tot d’alguns tòpics de la psicoanàlisi, com el fet que el pacient s’enamore de la terapeuta. En aquest còctel heterogeni es troben, entre altres ingredients, al·lusions als Versos perversos, de Roald Dahl, Les princeses també es tiren pets de Brenman i Zilberman o El llop estepari, de Hermann Hesse –difícil de copsar pels lectors de deu o onze anys.

La història comença amb una bona arrencada: la vida plàcida de Ferotge, un llop ja gran i pacífic, es veu alterada per l’arribada d’un ogre –transformat, gràcies a la cirurgia, en un homenet atractiu– que s’instal·la a casa del cànid. Però ja des del segon capítol, s’abandona aquest fil –i, de passada, es deixen de costat l’ogre, les madrastres i els Grimm, ara ja mers decorats– i, amb un argument forçat i recargolat, s’opta per enfrontar el llop –no sense abans convertir-lo en home llop– a Mike, el malvat vampir productor de cinema. Això, adobat amb unes quantes lliçons moralitzadores ben explícites, un excés d’informació, un llenguatge que sovint interpel·la el lector o que insisteix en una espècie de retòrica metanarrativa, converteix el llibre en una acumulació absurda de fets sense trellat. Ja ho deia Chesterton: «Està molt bé, això de parlar de la llibertat del país de les fades, però segons els informes oficials més solvents, hi havia molt poca llibertat.» Caldria no oblidar que, en literatura, fins i tot la fantasia respon a unes lleis que no es poden transgredir –amb el permís d’Edward Lear i Lewis Carroll.