Helena

Ja des dels primers compassos, aquesta punyent història provoca el desassossec en el lector. I el malestar consegüent genera preguntes sense resposta. L’Helena viu sota l’amenaça constant d’una agressió sexual. A casa. Per obra i gràcia del seu mateix germà, de qui no sabrem el nom. Per què la mare, eixuta, malcarada, no sap interpretar els senyals inequívocs? Per què el germà vol desafiar el tabú de l’incest? Per què, malgrat l’horror, l’Helena es resisteix a odiar els dos pols del seu migrat nucli familiar? Un, per omissió. L’altre, per acció (fallida però recurrent). Mentre aquestes preguntes la torturen, la noia s’aferra a l’amistat durant el dia i es protegeix amb un forrellat a la porta a les nits. El peatge emocional que l’Helena paga li deu passar factura, ja que la tutora s’adona que alguna cosa no rutlla i convoca la mare. I la resposta explícita és que els draps bruts es renten a casa. 

Una trama que supura dolor, però que no és en absolut morbosa, que instal·la el neguit i el dubte en qui llegeix, i que es resol de manera magistral. Sense efectismes. Sense caure en simplificacions de telefilm de sobretaula. Caldrà afegir també que remet a altres ficcions sobre el maltractament de gènere i als rols dins de la família (posem per cas la sèrie Adolescence). No s’entén (i ens sembla injust) que una novel·la com Helena, amb aquestes premisses i amb l’ofici de l’autor, hagi passat desapercebuda, tot i haver guanyat el premi Carme Miquel de literatura juvenil i haver estat inclosa dins la prestigiosa llista The White Ravens.

NarrativaRealisme