Jo tinc un moc

«Yo tengo un moco, lo saco poco a poco, lo redondeo, lo miro con deseo, yo me lo como y lo saboreo y como sabe a poco, vuelvo a empezar.» Qui no ha cantat mai aquesta cançoneta al pati de l’escola? És una marranada divertida que solen cantussejar els més petits fent mímica per reforçar el missatge.

Ediciones Modernas El Embudo ha publicat aquests versots amb els dibuixos d’Elena Odriozola. L’autora ens presenta vuit vegades la cançoneta, il·lustrant els vuit versos amb vuit personatges diferents, de totes les edats. Vuit possibles maneres de tenir mocs –més o menys grans, més o menys visibles, més o menys molestos, però sempre de color verd–, vuit possibles maneres de treure’ls, de manipular-los, de menjar-se’ls, segons l’edat, el caràcter… En definitiva, un petit estudi antropològic i escatològic.

Les frases, en caixa alta i tipografia verda –no podia ser d’un altre color–, estan en pàgina esquerra. Els personatges, amb l’estil gràfic inconfusible d’Odriozola, estan en pàgina dreta i prenen vida si es passa el dit polze pel canal del llibre, com si es tractés d’un flipbook. Sorprèn el contrast d’un text barroer i brutot amb unes imatges subtils, netes i elegants. Una combinació agosarada que valorem molt positivament i aplaudim.

L’adaptació al català l’ha fet Miquel Desclot. El text («Jo tinc un moc, me’l trec amb afició, me’n faig burilla, bonica mandonguilla, i me l’empasso, i com que tinc més gana, me’n trec un altre, i tornem a començar») s’allunya del caràcter popular de rima fàcil de la cantarella original. El joc groller es torna literari, s’eleva, s’«aburgesa» i desapareix el contrast a què fèiem referència en el paràgraf anterior. Independentment de la traducció, el text en català sempre serà nou i desconegut. I la gràcia del llibre és traslladar una conegudíssima ximpleria al paper imprès. Per això creiem que els lectors catalans, grans i petits, es divertiran més amb l’edició castellana, que és la que s’ha cantat i encara es canta a molts patis d’escoles, a esplais i caus del nostre país. És d’agrair que els editors hagin pensat a publicar-ho en català però, potser, en aquest cas no era necessari.