La bella dorment; La bella i la bruixa dorments

En «Les edats lectores, abans i ara», Ana Díaz-Plaja advertia del perill de les versions capgirades dels contes populars en edats primerenques ja que –deia– «perden tot el seu valor d’educació literària (la distància crítica o irònica entre el text original i la reescriptura) si són llegits en una franja d’edat en què els nens petits volen fidelitat a una versió i no poden copsar la ironia ni la paròdia». La sèrie «Contes del Dret i del Revés» pretén salvar aquest obstacle presentant en un mateix volum una versió infantil de la història tradicional i una de més políticament correcta, sobretot en qüestions de gènere i impregnada de valors. En aquest cas, la innovació de La bella i la bruixa dorments consisteix en el fet que tant la princesa com la malvada es punxen alhora amb el fus i cauen totes dues en un son perenne; la jove és despertada pel bes d’un caçador disfressat d’aristòcrata i la dona gran, per la mateixa xica; aleshores, agraïda, la bruixa es torna fada de nou i, endavant, tindrà el do d’adormir aquells a qui els costa fer-ho. Més enllà de la intenció pedagògica –i absolutament antiliterària– d’acabar amb els dolents, no trobem que aquesta variant aporte gran cosa al clàssic.

A diferència d’altres iconografies, la Bella Dorment de Núria Aparicio és més una nena entremaliada –fins i tot quan es casa amb el príncep– que no una preciosa i esvelta jove de la reialesa. La il·lustradora ha optat per combinar imatges tòpiques dels contes meravellosos, com el castell i els vestits de ressonàncies medievals, amb objectes moderns: les sabatilles esportives de la núvia, per exemple, o els mòbils i les tauletes electròniques en mans de les fades, una barreja de referents que resulta un poc dissonant, sobretot en la versió del conte popular.