La cançó de l’ocell toc

A La cançó de l’ocell toc, Fran Pintadera fa algunes aportacions originals en el terreny de la poesia per a infants.

La primera és explicar una història amb l’estructura i el plantejament del llibre, dividit en tres parts; en la primera, L’ocell toc, defineix què és aquest tipus d’au; en la segona, La gàbia i la cançó, el lloc on viu, allò que sent i el que fa cada dia, i en la tercera, Una melodia contagiosa, el resultat d’allò que fa, d’allò que provoca la cançó del seu anhel de llibertat, ben bé com si es tractés de l’estructura típica d’una novel·la: inici, nus i desenllaç.

La segona és la de no construir l’habitual catàleg dels elements d’algun tema ampli, siguin animals, colors, festes, emocions, instruments… que proposen la majoria dels poemaris per a infants i centrar-se en un únic element, en un sol protagonista —un ocell engabiat—, per descriure les seves característiques, els seus sentiments, la seva quotidianitat, i sobretot el seu desig d’esdevenir lliure. I a partir d’aquest únic element, plana en tot el conjunt una reflexió, a estones subtil, i a estones més directa, al voltant de l’absurditat de la captivitat i la necessitat essencial de llibertat.

La proposta és original, com aquesta atractiva col·lecció d’«Akipoeta» que es va assentant en el paisatge editorial i que destaca pel seu disseny i la seva presència, i per la tria d’il·lustradors adequats que, amb les seves propostes, fan alçar encara més el vol a la força dels versos que els llibres contenen. És el cas de les il·lustracions que ens ofereix Anna Font, que donen volada i un embolcall esplèndid i viu a l’ocell toc.

En la proposta, el vers és sobretot lliure, i tot i que el conjunt és d’una precisió i d’una bellesa en alguns moments exquisida, en altres moments el to i la precisió baixen. I no tan sols és per la traducció al català, que fa que en certs fragments el traductor hagi de fer mans i mànigues per mantenir la precisió, cosa sempre complicada en la traducció i adaptació de la poesia a altres llengües. En aquest to irregular en certs instants del recull hi tenen a veure, al meu parer, la tria d’un tema tan concret que fa que alguna idea es repeteixi en alguns poemes sense aportar novetats a la resta, i que el conjunt giri una mica en excés sobre un mateix objectiu. Malgrat això, aquest detall, La cançó de l’ocell toc és un poemari delicadament singular, del qual se’n sentirà piular.

Poesia