La carícia del vent

L’obra de Sandrine Kao, il·lustradora francesa de pares taiwanesos, presenta un seguit de pensaments il·lustrats protagonitzats per una mena de conillet que dubta, es pregunta, busca, estima, observa.

La carícia del vent és un còmic poètic i de reminiscències orientals, amb el predomini absolut del blanc de la pàgina, que recull la veu interior d’aquest animaló. Amb tan sols unes línies negres i taques de colors suaus, jugant des del pla general fins al pla detall, l’autora en té prou per dibuixar-nos uns escenaris de calma i pau: cels blaus, vermellosos, la flor d’un cirerer, muntanyes a l’estil del mont Fuji… El format vertical i l’estructura neta i precisa de les vinyetes transmeten un ordre i una seguretat que contrasten amb la tendresa de les formes arrodonides dels personatges.

A cada doble pàgina el protagonista viu una experiència bàsica però profunda, lligada sempre a la grandesa de la natura i al goig de viure. Els títols de cada part, «Despertar-se», «Petjades», «Brots», «La foscor», ens poden ajudar a acotar l’abast d’aquests pensaments. I per copsar-ne el to, en tenim prou de llegir-ne un fragment: «Tantes vegades que he somiat que volava / amunt, / fins a tocar els núvols… / Planejant per damunt les capçades dels arbres, surant amb el vent. / Però com m’enlairo? / Potser n’hi ha prou amb fascinar-se, / perquè creixin les ales…»

En un mercat editorial dominat per llibres d’emocions amb escàs valor literari, aquesta obra no deixa de ser una aposta original a tenir en compte. Les situacions que viu el protagonista, els seus neguits, dubtes i pors, són un mirall del dia a dia dels infants, però mostrats en un text breu i acurat que suggereix més que no pas sentencia.   

Per acabar, només un parell de comentaris sobre l’edició. Si consultem l’edició original en francès de La carícia del vent, el primer que sorprèn és que el títol és Émerveillements, que remet al fet de meravellar-se. En l’edició catalana s’ha optat per agafar un dels títols interiors del llibre per representar tota l’obra. A banda d’aquesta llicència editorial, també sobta que en el text de la contracoberta se’ns parli de les «rondalles» que recull el llibre en lloc de «pensaments», que és el terme, molt més precís, de l’original francès.