La casa del cementiri de cotxes

El títol i la portada, amb un esquitx de sang on s’acaba la «s» de «cotxes», ja condicionen el lector davant una història que no decebrà les seves expectatives. La fatalitat vol que cinc joves es perdin al bosc en una sortida de cap de setmana. De cop, es troben davant d’una casa envoltada de cotxes desballestats, cosa que fa que una de les assistents evoqui (no podria ser de cap altra manera) una llegenda esfereïdora, que vincula un nen a un seguit d’assassinats. La trama desvela de manera dosificada les relacions, no sempre fàcils, entre els joves i hi afegeix pinzellades de terror, de temes sobrenaturals i de ments desequilibrades per un trauma, de tal manera que, malgrat les reticències i el desig de racionalitzar-ho tot, els joves s’acaben empeltant de la por que respiren. És fàcil veure-hi ecos del cinema de gènere: qui signa aquestes línies no ha pogut evitar pensar en el turmentat Norman, gerent del motel Bates de Psycho. La narració, polièdrica, fa servir, però, un recurs que trobo un pèl convencional, per reiterat: els capítols encapçalats per la veu d’un personatge. D’altra banda, al meu entendre la història es resol d’una manera un pèl precipitada, cosa que desmereix el tempo que havia anat agafant. Malgrat tot, es llegeix bé i venen ganes de fer-ho en veu alta… amb la colla, preferentment una nit de dissabte!