La crida de l’aiguamoll

Una parella sense fills —no en poden tenir— troba un nadó rar en un aiguamoll. Té brànquies com els peixos i els ulls més grossos que els altres nens, però als nous pares això no els importa. Se l’enduen, li posen Boris i l’estimen com un fill. Un dia, li arriba una olor que el fa viatjar fins a les profunditats del record i, consegüentment, li venen al cap un munt de preguntes sobre la seva identitat.
En aquest marc, entre el realisme i un món màgic, la història —ben escrita— creix gràcies al bon treball de l’il·lustrador, molt acurat en la tècnica i el traç. Hi destaquen les escenes acolorides seguint una gamma cromàtica uniforme, de tons apagats, sense estridències, d’acord amb l’atmosfera —trista— del relat. En les composicions d’aquest àlbum no hi queda cap espai sense dibuixar, no s’escatima en detalls, i es recrea un paisatge de vegades oníric —ens remet a Shaun Tan?—, com un escenari realment inspirador que descriu l’univers estrany del protagonista.
El petit Boris, en una crisi identitària, es debat entre els dos mons que coneix: el dels seus pares adoptius i el que hi ha a l’aiguamoll, d’on prové. Són pensaments que perfectament podria tenir qualsevol nen adoptat. De tota manera, potser no cal insistir en el missatge identitari, que ja captem a bastament si seguim la història troncal. En algunes pàgines, les preguntes retòriques o reflexions —de vegades confuses— al voltant d’aquesta qüestió poden acabar carregant la lectura.