La iaia Duli i els contes de Vilatorreta

Passa sovint que els pares o els avis improvisen contes per captar l’atenció dels infants de la casa, i aquest és un ritual molt apreciat i valuós dins l’estricte cercle familiar o dins les quatre parets d’una aula escolar. L’obra que ressenyem aquí fa tot l’efecte de ser el resultat d’aquesta pràctica, però des del punt de vista literari —i de mercat editorial en crisi— planteja molts interrogants, malgrat que no és el primer llibre de l’autora principal. L’argument es pot resumir dient que una àvia recorda un llibre ple de contes del seu poble quan era petita. En un llibreter de vell, la seva neta en troba un exemplar i l’hi regala a l’àvia, que li’n llegeix el contingut. En total hi ha dos contes, el d’un conillet a qui el vent s’enduu, i el d’una magnífica pastissera que mai pot tastar els seus pastissos perquè els veïns els hi prenen de les mans. Ni l’un ni l’altre tenen gaire grapa, i resulten historietes exemplars carregades de valors didàctics i socials. Les il·lustracions concorden amb el to simpàtic de l’obra i hi aporten més dinamisme del que hi ha al text. Calia ubicar una obra tan minsa com benintencionada dins d’una col·lecció ambiciosament titulada «Contes Extraordinaris»?  La mateixa editorial té narracions que bé mereixerien ser editades amb tanta cura com aquestes, si algú es prenia la pena de llegir-se el fons de publicacions del qual disposa.