La crida dels pirates

Aquesta novel·la que la portada anuncia com a guanyadora del 50è Premi Folch i Torres (i això és un excés de màrqueting, perquè el premi és posterior a la creació de l’editorial i només s’ha atorgat quaranta-una vegades…) és una passada… de rosca!
Hi ha de tot i força: l’autor, amb un bon domini de la llengua –i això s’ha de reconèixer–, inicia el relat amb un plantejament filosòfic, acaba el primer capítol amb un registre líric, i a partir d’aquí, en els capítols posteriors, el lector assisteix a una tan gran desfilada de situacions, escenaris, personatges, registres, sentiments, èpoques, encanteris, venjances i victòries, puntejades aquí i allà per citacions d’alta erudició, que pot acabar més marejadet que si estigués en alta mar a l’ull d’un huracà. Potser sí que això és el que es pretenia, però val a dir que hi ha moments i capítols tan caricaturescos que, almenys en una ocasió, voregen la misogínia, d’altres d’abrandadament poètics, d’altres on realment es perd el fil, i al capdavall el personatge més desdibuixat és justament el protagonista, el Jan Plata, un nen tan sobrepassat per les circumstàncies com, tal vegada, el lector.
Les il·lustracions de Lafebre denoten el seu bon ofici de ninotaire de còmics, i se centren, bàsicament, en la representació caricaturesca dels principals personatges. Però els seus dibuixos nítids alternen i contrasten, en aquesta edició, amb les pàgines d’obertura dels capítols i els culdellànties que els tanquen, deguts a Book & Look, fets digitalment a partir de gravats i cartografies marineres, de caire vagament ambiental. Per què aquesta dualitat icònica?
En resum, hem trobat a faltar no pas l’ofici de l’escriptor o de l’il·lustrador, sinó l’estructura d’un relat i una publicació coherents, malgrat tota la imaginació desbordant que s’hi pugui i vulgui abocar.