La darrera missió

Com diu l’autor en una nota al final del llibre, La darrera missió és una novel·la que barreja realitat i ficció. La ficció la trobem sobretot en un primer fil argumental narrat per l’Eva, una jove que descobreix la vertadera història del seu besavi Jaume, del qual la família només sabia que havia abandonat dona i fill per fugir de la repressió franquista. La trama pròpiament històrica explica un fet tan poc conegut com interessant, la col·laboració de comitès suecs i noruecs per atendre les necessitats dels nens i els ferits a la zona republicana del País Valencià durant la Guerra Civil. Cap al final, l’obra evoluciona cap a una novel·la d’espionatge, quan el Jaume i una periodista sueca entren en territori ocupat per l’exèrcit franquista. 

Però és en aquesta voluntat de recuperació de la memòria històrica, lloable i absolutament necessària, on rau la falla principal de la novel·la. Per una banda, hi ha un to didàctic que correspondria més a una obra estrictament de documentació històrica. I per altra banda, la trama de ficció queda clarament en un segon pla, tant pel seu pes en el conjunt de la novel·la com per la poca consistència de l’Eva com a protagonista. L’autor construeix el seu personatge a partir de trets característics dels joves d’avui en dia, però sense gaire aprofundiment psicològic. A més a més, les seves accions o bé semblen intranscendents o bé semblen servir només de pont narratiu per poder enllaçar amb la trama històrica, que és en definitiva la més important i que dona sentit a l’obra. 

NarrativaHistòria