La distància fins al cirerer

Amb caràcter autobiogràfic, Paola Peretti (Màntua, 1986) ens presenta la història de la Mafalda, una nena de nou anys que pateix la malaltia de Stargardt, que causa la pèrdua progressiva de la visió i que fins a dia d’avui no té cura. La distància fins al cirerer és la que la Mafalda pot comptar, i correspon a la longitud del trajecte que ha de recórrer, a partir de la qual podrà veure aquest arbre que hi ha plantat al pati de l’escola. Malauradament aquesta distància va disminuint i dels setanta metres inicials passa als trenta finals sense remei.

L’autora, a partir de la veu de la protagonista, que ens relata la història de forma molt propera i punyent, ens va submergint en una experiència íntima. I és aleshores quan hom s’adona que moltes de les paraules que rep són buides, i que l’acompanyament d’en Filippo, un company de classe, i de l’Estela, la conserge de l’escola, ens mostren que el camí per afrontar és el de la veritat, el de l’honradesa i el de l’amistat, i molt especialment, «no rendir-se mai de la vida!». I és que de ben segur que qui hagi viscut circumstàncies similars pot reconèixer que el millor que poden fer els altres és simplement ser-hi. I que quan els necessites segur que seran al teu costat.

És per això que la història, potser mancada de tensió literària, té molt caràcter de diari i menys de novel·la. A més, aquesta mirada infantil, carregada de certa innocència, juga amb un lector que sap reconèixer la tragèdia que s’acosta i la inevitabilitat del fat. I en això ja en tenim molts exemples, com el recordat El noi del pijama de ratlles, de John Boyne (Grup 62). Però això no treu arguments per aconsellar, a tots aquells lectors amb dificultats diverses, que passin per la ment de la Mafalda i aprenguin com i quan afrontar els esdeveniments. No els soluciona, però mostra com afrontar-los amb més enteresa.