La llum de Tunguska

Després de La mort deixa cicatrius, Panicello ens presenta una novel·la de ciència-ficció, La llum de Tunguska. Què tenen en comú una misteriosa xaman, un agent de la KGB i un jove irlandès a qui li han implantat un neurotransmissor? Quatre-centes pàgines per explicar-ho. Tot comença el 1908 amb una explosió a Sibèria i acaba el 2044 al mateix lloc. Per entremig, hem vist com s’ha transformat el món i la vida en una ciutat, Ciutat Revisió, on el poder controla els sentiments dels habitants, fent-los visibles a partir de la implantació forçosa de neurotransmissors que permeten veure què senten i pensen els implantats. Una cruel forma de repressió que anul·la tota possibilitat de vida autònoma, plena i feliç.
Només el sentiment d’haver nascut per retornar les coses al seu lloc de les joves bessones tungús i la força de Brian, heretada dels seus avantpassats druides, faran possible la salvació. L’obra discorre de manera lleugera, amb gran capacitat de descripció d’instal·lacions sofisticades, energies controlades i descontrolades… tot allò que configura la narrativa de ciència-ficció. De tant en tant, l’autor desplega una mirada crítica a la societat actual com a possibilitadora dels fets que narra la novel·la. És especialment enginyosa la descripció del mapa d’estats del 2044.
En alguns moments, però, es fa difícil encaixar tantes casualitats i la versemblança perilla. Sort n’hi ha dels poders d’una xaman que ho sap i ho preveu tot. El final anuncia que hi haurà una continuació.