La mascota que no existia

El problema d’aquesta història, que juga a barrejar el món fantàstic i el real a través de la troballa que fa el protagonista d’un estrany ocell (la mascota del títol), és que al cap de l’any es publiquen desenes, si no centenars, d’històries iguals: correctes però ensopides. Res les fa destacar de la resta. És cert que en aquesta edat els infants encara llegeixen gairebé tot allò els cau a les mans, però també és cert que si després d’una història amb grapa, ritme, personatges plens de vida, que s’enfronten a un conflicte que té sentit i un desenllaç satisfactori, els dónes una història com la que ens ocupa (ben bé tot el contrari), dubto molt que vagin més enllà dels primers capítols; més aviat ens arrisquem perquè ens la posin per barret. Una llàstima, perquè la premissa, tot i que no gaire original, podria haver resultat en una his-tòria, si més no, entretinguda. Però ni això…