La petita família

Publicat per primera vegada el 1964 per l’editorial Harcourt Brace and World de Nova York, La Petite Famille es presentava com un manual bàsic de francès per a infants de llengua anglesa, amb un glossari final bilingüe francès-anglès. L’any 2020, l’editorial francesa Memo, seguint el seu interès per donar a conèixer obres de valor històric, recupera aquella obra i la reedita amb un format idèntic a l’original. La versió catalana que publica ara Kalandraka parteix d’aquesta edició francesa i manté el glossari bilingüe final, però jugant amb el català-anglès.

El llibre recull quatre contes curts narrats amb frases senzilles que es construeixen a partir de l’acumulació i repetició d’elements, per tal d’anar consolidant vocabulari i expressions. Dit així, es podria creure que es tracta d’un llibre utilitari sense interès, però tot al contrari. Darrere aquest manual s’hi amaguen dos autors molt juganers que sabien molt bé què estaven fent: Sesyle Joslin (Estats Units, 1929), una autora molt prolífica entre els anys 50-60 del segle passat, que va rebre la Medalla Caldecott l’any 1959 per l’obra What do you say, dear?, il·lustrada per Maurice Sendak, i John Alcorn (Estats Units, 1935-1992), un artista multidisciplinari, destacat representant de l’estil gràfic dels anys 60-70, fundador de Push Pin Studios el 1954 i molt reconegut pels seus dissenys de portades de llibres, anuncis i cartells.

La petita família, El tiberi, El pallasso i La bonica dama són els títols de les quatre històries, que en general es mouen dins l’àmbit domèstic i familiar. Ho dic pensant sobretot en el camp semàntic del glossari final. Però de nou la descripció ens pot portar a enganys, perquè si alguna cosa tenen en comú les quatre històries són l’humor absurd i el final sorprenent que s’amaga entre la normalitat aparent dels inicis.

La frescor i el to divertit de la proposta es complementa amb l’elegància del disseny de la pàgina, que busca intencionadament l’estil neoclàssic, en contrast amb els cànons de l’art pop: figures d’estil geomètric traçades amb ploma i una paleta de colors plans, atrevida i d’acabat fluorescent. La composició neta i equilibrada de la pàgina, amb petites escenes i bodegons centrats sobre el blanc del paper, s’arrodoneix amb el joc tipogràfic, que tanta importància té en tot el treball d’Alcorn. De fet, cada un dels títols que apareixen al llibre està escrit amb un tipus de lletra diferent.        

Amb tot, La petita família és un llibre amb diverses possibilitats de lectura. El podem compartir amb infants que tot just comencen a llegir, aprofitant la seva brevetat i que la il·lustració és molt descriptiva i ens ajudarà a entendre el text. Evidentment, també el podem utilitzar per endinsar-nos en l’aprenentatge de l’anglès, a partir del glossari final. Però, sobretot, el podem gaudir explicat en veu alta aprofitant la cantarella que permet el joc acumulatiu, mostrant les imatges, tot deixant-nos sorprendre per aquest punt absurdament divertit de la proposta.