La primera onada

Atzars de la vida m’han portat a ser jo mateix qui critiqui la segona obra publicada per Mariló Àlvarez Sanchis (València, 1987): La primera onada. Singularitzant-se en el panorama literari juvenil, l’autora torna a afrontar la ciència-ficció, però aquesta vegada amb una novel·la sencera, no com a Relats d’un futur imperfecte (Edelvives, 2018), que era un recull de nou contes.

En aquesta novel·la la història ens situa en un futur on la terra està a punt del col·lapse per culpa d’una Gran Guerra. L’única opció és enviar una onada de joves a la Lluna, on han de començar la construcció d’una base en la qual a poc a poc hi anirà a viure la resta de la humanitat. Tot i això, res no és el que sembla i les diferents tasques de què s’han de responsabilitzar els nouvinguts no sembla que vagin destinades a aquesta fi inicial.

La narració, explicada en primera persona per l’Alice Dixie, vol ser també una certa crítica a l’estructura social del nostre món, un mirall que permet posar damunt la taula temes d’injustícia social que, per massa habituals, potser sovint no ens arribem a plantejar. La lectura és àgil, dotada d’un bon ritme intern que, des de la mirada de la protagonista, va deixant entreveure els dubtes que el mateix lector acabarà fent seus. Això és el que té l’ús de la primera persona, tot i que a voltes ens pot fer males passades, com podreu trobar just a la darrera frase del llibre (p. 174).

Una novel·la de bon pair, de lectura fàcil i sense gaires ambicions que, però, em deixa un dubte inicial: si aquest primer contingent de joves que han de colonitzar la Lluna han de ser capaços de posar la primera pedra d’un nou món, com és que la revisió de salut no es fa fins a l’arribada al nostre satèl·lit? Bé, segur que hi ha alguna resposta, però jo no he aconseguit trobar-la.