La primera porta

Han passat gairebé vint anys des de l’edició de la primera part de les aventures de la Gisela i la Gunda a La porta prohibida (Cruïlla, 2018). Fa vint anys, doncs, que van saltar a un món fantàstic tot transgredint la prohibició de traspassar la porta oculta del Museu d’Art Modern. I deleroses de tornar a viure noves aventures, a La primera porta la Gisela i la Gunda tornen al museu a la recerca de la porta prohibida. Un cop superada aquesta, es troben amb tres portes més i aquí comencen els embolics de debò: la primera porta les du a Tatuic, un indret on no para de ploure mai. I tot per culpa de les males arts d’un científic envejós dels coneixements de la Tieta Numèrica, científica que va voler solucionar els problemes de sequera permanent que patien al país. Després de nombroses aventures, i de deduir la poció que permetrà tornar la normalitat al país, la Gunda i la Gisela se les han d’empescar per tornar a la seva Tarragona estimada.

David Nel·lo s’ha convertit, per mèrits propis, en un dels autors de literatura infantil i juvenil de més renom. La seva extensa obra, amb una trentena de títols, entre els quals destaca el premi Edebé amb La nova vida del senyor Rutin, l’avalen. Moltes de les seves novel·les, com la primera part de les aventures de la Gisela i la Gunda, es caracteritzen per la seva imaginació i fantasia jugant amb una realitat molt propera. I és que aquest és el camp on sap jugar amb destresa. Malauradament, però, a La primera porta l’autor allargassa les escenes innecessàriament, des del meu punt de vista, cosa que fa de la lectura un exercici feixuc. A tall d’exemple, observeu com a la pàgina 117 i següents la Gisela pregunta a la Tieta Exacta el perquè del seu nom. Doncs així com la resposta podria haver estat força immediata, la Tieta se’n va a buscar un cafè, amb les preguntes i descripcions pertinents, en una aturada que poc aporta a la narració. Potser és que estem massa acostumats a allò del clau, la paret i l’assassí, però ni tant ni tan poc.