La puça russa

Abans de res em confesso ferma seguidora del Premi Hospital Sant Joan de Déu i defensora de l’aposta d’innovar en el format que el caracteritza, tot i que a vegades això pugui ser motiu de complicacions. És el cas de l’edició del 2011, en què l’exigència formal —un desplegable en acordió molt original i atractiu— ha fet que text i il·lustració quedin una mica embotits i el resultat final no acabi de ser rodó. L’argument és potent, perquè no hi ha gaires llibres, a banda d’aquell magnífic A pencar! (FCE, 2002) que parlin d’amos que exploten els seus treballadors. Però la història de la puça russa acordionista, pel fet de ser mig rimada, guanyaria molt amb una altra disposició del text, amb més punts i a part, que permetessin seguir millor tot l’inventari d’artis-tes que desfilen pel circ Magnífic. D’altra banda, tinc la impressió que les il·lustracions de Noemí Villamuza necessitarien més espais en blanc o més marges per poder respirar millor i aconseguir aquell punt més elegant o poètic al qual ens té acostumats.