La sopa de lletres.

La Raquel descobreix que fent paraules amb la sopa de lletres adquireix gustos increïbles, que li fan més passador un plat que no li agrada gens.
Aquest argument, senzill però ben trobat i que podria ser una història sobre la pro-blemàtica de segons quins gustos durant la infància (la Raquel odia la verdura i la sopa), es converteix en una història enrevessada que desconcerta el lector per la complexitat que adquireix, malgrat la simplicitat que podria tenir.
Hi ha alguns punts en què les sinestèsies s’exageren i perden coherència –així com la disposició temporal, que obliga a girar pàgines enrere– i això fa que l’argument de vegades sigui una mica forçat (com que va escriure taronga en comptes de taronja, la sopa tenia gust de taronger…). Tot i així, el conte té un final que conclou correctament i amb gràcia la problemàtica alimentària de la protagonista plantejada al començament.