La tempesta

Hi ha llibres que tenen la virtut d’enfocar un tema ja tractat moltes vegades des d’un punt de vista innovador, diferent, atrevit. I La tempesta és un d’aquests. I on hi ha el punt de més que el fa diferent? Doncs en el tractament que Arturo Padilla (Montornès del Vallès, 1989) fa del maltractament de les dones. Arturo Padilla ens presenta una noia que manté una tensa relació amb la seva mare. Aquesta situació va començar per un fet fatídic que va provocar la mort de la seva germana bessona i del seu pare, de la qual culpabilitza la mare. Malgrat tot, la Nahara, la protagonista, és molt popular entre els companys de l’institut fins que un dia perd els nervis i estomaca la seva mare. Des d’aquell moment tot el món s’ensorra. El relat, punyent, dur, sense concessions, creix a mesura que passen les pàgines sense perdre interès, fins al pinyol final, on el lector, dominat per un garbuix de sentiments contradictoris àgilment treballats per l’autor, es veu abocat al perdó, que no és el mateix que l’oblit. Una novel·la gran que podria haver marcat una pauta si no fos perquè li falta literatura, és a dir, pàgines per endinsar-se més i millor en els personatges.