La terra on creixen els gelats

Amb La terra on creixen els gelats recuperem un llibre editat per primera vegada el 1979. Primer de tot, caldria preguntar-se si aquest exercici és necessari havent-hi tantes propostes noves. I la resposta potser és que de tant en tant cal girar la mirada per descobrir en quin punt estem i si realment avancem. Potser l’editorial Niño ha pensat que recuperar una mica d’humor, imaginació i nonsense ens aniria de meravella. I no sense raó, davant la quantitat de llibres que es publiquen buscant un cert sentit pedagògic en les històries. I és que aquesta és una de les línies editorials de Niño, tal com veiem, per exemple, en la reedició de llibres de Munari.

Aquí ens trobem amb un tàndem més que interessant: el de l’il·lustrador Fulvio Testa, que va idear i il·lustrar la història, i el polifacètic escriptor Anthony Burgess. El llibre ens explica l’existència de la Terra dels Gelats i com tres investigadors la van a visitar seguint les instruccions d’un senyor que va estar-hi i que els recomana que hi viatgin amb zepelí. A partir d’aquí, el narrador escriu un diari acompanyat d’imatges en què cada dia de la setmana està relacionat amb el lloc que visiten, ple de gelats, com a «Dilluns congelat» o «Dimecres a cullerades», per exemple.

El narrador ens informa de manera objectiva sobre el que veu, que és quasi hilarant, i guarda tota la versemblança amb el que un món imaginari de gelat pot oferir: deserts gelats, cucurutxos, muntanyes de sabors diferents, i més sorpreses. Finalment descobrirem que tot plegat es tracta d’un exercici fantàstic de tres infants que, tot imaginant, es projecten com els tres investigadors adults protagonistes.

Les il·lustracions de Testa responen a la seva època, sense que això vulgui dir que han passat de moda. Dintre de quadrats, les imatges es ressegueixen d’una fina línia negra emmarcant les formes acolorides d’aiguades que doten el conjunt de colors i gammes suaus. Cal fixar-se en la darrera il·lustració per entendre la proposta dels autors i com la botiga de gelats i aquestes ulleres sobre la taula ens connecten la realitat i la ficció, com si fossin un portal.

I és per aquest joc, aquestes ganes d’inventar, de generar fantasia juganera, que val la pena girar la mirada i recuperar moltes històries innovadores. O si més no, ser conscients dels referents que ens han fet interioritzar imaginaris narratius i d’imatge.

Segurament no ha estat gens fàcil copsar l’humor i enginy de Burgess. En aquest sentit, la traducció de la Mariona Anfruns és molt adient.