L’ampolla de la sort

Chris Wormell (Gainsborough, 1955) és un autor anglès que ha destacat per una gran diversitat de propostes: llibres d’imatges, llibres documentals i especialment llibres àlbum, alguns dels quals, com ara Dues granotes (Joventut, 2004), o bé Feres ferotges! (Joventut, 2010), s’han convertit en obres memorables i referents tant pel tema que tracten com per l’estil i l’enginy amb què han estat elaborades.

Els darrers temps, l’editorial Animallibres, amb la seva col·lecció «L’Arca», ens ha donat a conèixer un altre vessant de l’autor: la novel·la. Primer fou amb El lloc màgic (2020), una obra que sorprenia perquè el text i la il·lustració es combinaven i dialogaven de forma constant, també perquè els espais i l’atmosfera eren totalment hereves de Charles Dickens i perquè els personatges protagonistes eren radicalment antagònics: uns eren malvats com la tinya i altres, bons i suaus com el cotó fluix.

A L’ampolla de la sort, la forma de narrar canvia. L’autor es llença de ple a explicar-se bàsicament amb la paraula, amb la literatura, i la il·lustració té la funció que té en la major part de narrativa per a infants i joves, la d’il·luminar la narració de tant en tant i donar un respir a un lector encara incipient. És com si Wormell hagués guanyat en confiança i seguretat en un terreny poc habitual en ell i deixés de nedar amb la protecció dels elements que domina de ple. Hi ha també una clara referència als clàssics, ja que és una novel·la de robinsons.

El llibre explica la història d’un jove que naufraga i va a parar a una illa que no és totalment deserta. Ja hi habita un nàufrag més gran que ell i des de fa temps. La relació que s’establirà és entranyable, també amb tots els elements de l’entorn, i la supervivència en el dia a dia esdevé captivadora. L’aventura se centra principalment en les ganes del jove d’abandonar l’illa i en els seus intents per aconseguir tornar a casa.

És una novel·la que, per l’acció i la reflexió que conté, convida el lector a avançar, a voler saber més a cada pàgina. Allò que fa grinyolar el conjunt és la inversemblança d’alguns fets i d’alguns elements, com per exemple la biblioteca intacta —amb mobiliari inclòs— que va arribar en el naufragi del primer nàufrag. De totes maneres, val a dir que la capacitat narrativa que demostra l’autor salva aquesta inversemblança i aconsegueix que el lector la deixi de banda davant l’atractiu del què i del com ens ho explica.