L’anegueta lletja

En l’àmbit de la literatura infantil són innumerables les adaptacions de contes populars i d’obres de les anomenades «clàssiques» que podem trobar en el mercat. També són moltes les recreacions resultat de les modificacions d’aquests conegudíssims relats. Però no és gens habitual que es publiquin adaptacions o recreacions que parteixin de llibres àlbum. I aquí rau l’originalitat de L’anegueta lletja, d’Imapla.

A la coberta posterior del llibre es pot llegir: «L’aneguet lleig, de Hans Christian Andersen, va ser editat per primera vegada el novembre de 1843. El petit Blau i el petit Groc, de Leo Lionni, va ser editat per primera vegada el 1959. En combinar-los, Imapla ens recorda que el que caracteritza els clàssics és la seva capacitat de fer ressonar harmoniosament passat, present i futur».

Amb aquest anunci i signant l’obra una dissenyadora i il·lustradora a qui admirem i que ha estat assessorada pel reconegut editor Daniel Goldin, les nostres expectatives eren altes. La idea de fusionar Andersen i Lionni és estupenda, però, en la nostra opinió, no s’ha acabat de materialitzar en un bon relat (ni en la forma ni en el contingut). La bellesa d’algunes escenes protagonitzades per personatges sintetitzats en rodones a l’estil de Le petit Chaperon Rouge (Lavater, 1965), Ubú (Ruillier, 2004) o Ós un cau! (Grossi, 2013) i el bon ritme d’algunes seqüències es veuen devaluades per una narració desconcertant, un missatge un pèl confús i algun recurs gràfic ambigu. Per exemple, per què les interseccions dels cercles entre mare i ou, en néixer els pollets, no són sempre del color de l’ou? O per què una escena nocturna es desenvolupa sobre fons blanc? Probablement l’autora podrà justificar aquestes decisions, però a alguns lectors ens estranyen. 

Àlbum i altres relats il·lustrats