L’àvia necessita petonets

La portada és el llindar d’un text delicat que destil·la tendresa i no amaga una realitat que pot ser propera a qualsevol lector. Des de la mirada de la Maite, de vuit anys, veiem la petja del pes dels anys en la memòria i psicomotricitat de l’àvia Maria, que ja no pot viure sola. L’àvia sembla tornar a la infantesa, fet que comporta un intercanvi de papers en l’amalgama familiar: fills que han de fer de pares i nétes que han de fer d’àvies, completant-li els contes i les cançons que ja no recorda.
La perfecta simbiosi entre ells es tradueix en la relació entre text i il·lustració, que conté gran part de la força emotiva del llibre. El traç negre que perfila les figures sobre el blanc i harmonitza amb el vermell present en els detalls fan de l’obra una autèntica delícia.
Proposa solucions reals i creatives als entrebancs que l’àvia i la família troben en el dia a dia. El resultat, evocador i sensible, hauria de figurar en el corpus de lectures que ens formen i ens fan créixer.
El projecte ha transcendit a la xarxa, on les autores han creat un bloc on els néts poden retre homenatge als seus íntims aliats.