L’elefant encadenat

Si una cosa no fa el psicòleg Jorge Bucay és amagar les cartes. Sempre ha dit que crea i usa els contes com a eina de treball i teràpia amb els pacients, i és normal que els contes se centrin en reflexions i acabin en lliçó, com els contes d’abans. Aquí, adapta per a infants una de les seves paràboles més explicades, que Serres presenta en una atractiva edició. Una probable vivència infantil narrada en passat i en primera persona, les reflexions d’un infant al voltant de la manca de llibertat d’un elefant de circ estacat a una cadena. A Bucay, cal agrair-li l’esforç de concisió i claredat del text, encara que hi ha algun element –com l’home que desencalla la reflexió– posat una mica amb calçador.
La força del conte és potenciada i molt per la feina de Gusti, que es troba amb la dificultat d’il·lustrar un conte on tot és reflexió. És excel·lent la polarització que fa dels protagonistes: el nen i l’elefant, objecte de les reflexions, i com els apropa a mesura que avança la narració. És excel·lent el marc coherent del circ on ho situa tot, que s’aguanta sobre sobres i segells aparentment antics.
Un conte que obre una porta de l’univers Bucay als infants i passa a ocupar un lloc preferent en la trajectòria de Gusti.