L’elefant que va perdre un ull

Una de les característiques comunes de la narració oral és la musicalitat que sovint, trobem als textos dels àlbums, pensant que seran llegits en veu alta. Aquest atribut, però, no sempre hi és a les il·lustracions. En principi, les imatges no es transmeten oralment i podríem pensar que no són rítmiques, harmòniques, melòdiques… Però d’això en parlarem després.

Boniface Ofogo és escriptor i defensor de l’ús de l’oralitat en la mediació i la resolució de problemes. Seva és l’adaptació de L’elefant que va perdre un ull, un conte tradicional africà que ens explica com un elefant que es treu l’ull per jugar acaba perdent-lo, amb els inconvenients que això comporta. L’elefant inicia una recerca que el porta a preguntar a diversos animals sense èxit, la qual cosa fa que la seva angoixa vagi creixent fins que una nena que ho ha estat observant tot l’ajuda a calmar-se i a recuperar el seu ull. El missatge és aquest: mai s’han de perdre els nervis davant d’un problema. El text resulta perfecte, bé per ser llegit interiorment o bé per ser explicat.

Tornem a les il·lustracions. El text és poc descriptiu i sense complicacions. L’il·lustrador podria haver explicat amb riquesa el que la paraula no diu, però l’opció triada és la de concentrar-se a representar el personatge principal, pràcticament obviant l’entorn de les escenes i el caràcter dels altres personatges que van apareixent, a excepció d’aquells amb els quals es permet un joc visual o histriònic —vegeu la girafa o l’hipopòtam—. En definitiva, representa el necessari amb un estil expressionista.

No es pot dir que la imatge aporti gaire al text si és llegit interiorment. En canvi, sí que es pot dir que funcionarà amb escreix quan sigui explicat, ja que acompanyarà de manera eficient la musicalitat del conte.