La cara fosca de les llegendes

Des de L’assassina de Venècia (Estrella Polar, 2021), Pol Castellanos (Barcelona, 1991) ha anat estirant el fil de la història entorn d’un misteriós llibre que guarda molt de poder. Malgrat que a La cara fosca de les llegendes aquesta relació està agafada una mica pels pèls, l’autor ens ofereix una nova entrega de la cosmogonia literària que a poc a poc va teixint, un món propi molt complet i virtuós que el va portar a guanyar el premi Protagonista Jove el 2023 amb la primera entrega de la sèrie. 

A La cara fosca de les llegendes Pol Castellanos enfila un seguit de relats populars —atenció, no són llegendes, com diu el títol del llibre, sinó rondalles, segons la classificació de Caterina Valriu, i el seu caràcter popular també es pot posar en entredit, ja que hi ha contes recollits per folkloristes mesclats amb contes d’autor que, això sí, han acabat fent-se populars—, alguns dels de més volada en l’imaginari col·lectiu de la nostra cultura occidental: des de La bella i la bèstia fins a La Reina de la Neu, passant per contes tan coneguts com La Ventafocs o La Blancaneu, l’autor ens ofereix la doble cara de cada relat. A la cara A podem llegir una història força fidel a la versió que en van recollir els germans Grimm, Charles Perrault o Hans Christian Andersen, entre d’altres, acompanyada de les suggeridores il·lustracions de Montse Rubio, que ens recorden contes similars il·lustrats per Jesús Gabán. I a la cara B apareix la veu de Gennaro Callalti, italià de naixement i austríac d’adopció, una espècie de savi boig que ens ofereix la seva versió de l’origen de cada un els relats, que va deixar per escrit en un document perdut que ara recupera a partir de la memòria.

Hem de dir que si sou estudiosos de la rondallística popular millor que us abstingueu d’utilitzar aquest llibre com a referent acadèmic. La clau està al final del relat, en un capítol encapçalat amb el títol de «Protagonistes» on apareixen els suposats textos de referència en els quals es van basar Perrault o els Grimm. Però cada biografia s’acaba amb un condicional com «la seva història hauria inspirat…», «potser va inspirar» i fórmules similars, cosa que ens fa observar que tot plegat té molt de Castellanos i menys de rigor acadèmic. 

Un text de molt bon passar en què, malauradament, la intenció de simular l’envelliment de les pàgines ha fet que el disseny posi una pàtina grisa al document i, per simpatia, també a les il·lustracions, cosa que dificulta la lectura del llibre, i que aporta ben poc al resultat final.